Pànics i fòbies

En aquesta ocasió vinc a parlar del pànic i la fòbia. No a tall informatiu si no vinc a donar la meva opinió. El pànic és aquella por irracional que arriba de manera sobtada i que provoca molta angoixa, però alhora és passatgera. No és previsible, és una crisi immediata. En canvi, la fòbia és una por que ni arriba ni és passatgera, sempre serà present en totes les situacions que involucri la por en qüestió. 

Ambdues en el llenguatge col·loquial es fan servir com a sinònims, però filant prim podem veure-ho com que determinades fòbies ens poden arribar a produir pànics com si fossin la culminació de la fòbia. L'estat més pur de la fòbia. Posant-me d'exemple, jo soc hemofòbic i em causa angoixa veure sang, però de vegades, quan veig sang, em desmaio. No és una reacció diferent, és la mateixa reacció en la seva forma més accentuada possible.

Podem classificar les fòbies i els pànics segons l’àmbit que afecten, però cal tenir en compte que hi ha certa solapament, perquè la por és multidimensional (cognitiva, corporal, emocional, conductual, social, moral, temporal i existencial). Per intentar posar en clar què és cadascun, intentaré posar un exemple de cada.

1. La por a sentir que no ets capaç de saber com reaccionarà el teu cos davant d'una situació d'angoixa cada dia és més habitual, és la fòbia cognitiva a perdre el control. Molt sovint hi va associat un pànic a no adonar-se'n o no saber aturar-ho a temps. Cap d'aquests són malalts mentals, simplement l'angoixa i la por s'ha apoderat d'ells.
2. El vertigen d'alçada és el que es coneix com la fòbia a les alçades, una fòbia corporal perquè apareix quan el teu cos està en una determinada posició o situació. Aquesta s'accentua amb atacs de pànic a pujar escales o conduir un cotxe en un carrer amb un desnivell elevat.
3. Una fòbia emocional molt comú és la de no saber-se explicar. Por a que tots aquells pensaments que tu tens, no els puguis fer comprendre amb qui parles i sentis que cada cop té menys sentit dir res. Llavors el que pot passar és que t'agafi pànic parlar perdent la veu enmig d'una conversa o conferència. Més aviat, t'agafaria pànic a dir paraules perquè el teu cos estaria parlant en molts aspectes que no acostumem a controlar.
4. Una persona amb fòbia als gossos canvia de vorera cada vegada que en veu un, o deixa d’anar a un parc perquè sap que hi ha gossos. Això és conductual perquè implica accions observables: evitar, fugir, modificar rutes, deixar d’anar a llocs… 
5. Si ens fixem en l'àmbit social, cada dia és més present la fòbia al lideratge. La gent té por d'agafar càrrecs de responsabilitat i deriven en un pànic terrible a què ningú sigui capaç de dir "jo tinc una solució", ja que cada cop hi ha menys exemples de lideratges clars i honestos.
6. De les pitjors fòbies que atravessen la nostra societat és la fòbia a la pobresa i és degut al mateix sistema capitalista. És la por moral més comuna entre les classes mitjanes. Això provoca que amb prou destresa de la burgesia hagi aparegut el pànic a trobar-se un rodamon.
7. En el cas de la fòbia temporal, tenim la por de no tenir prou temps per a fer una determinada tasca que posteriorment ens pot portar al pànic a traspassar el termini establert.
8. El millor exemple de fòbia existencial penso que és si a un fidel creient d'una religió amb un déu creador li dius "Mai sabràs amb certesa quin és l'origen de l'univers i per què hi has vingut" li activaràs l'angoixa durant una estona. És molt comú que llavors els agafi pànic la mort perquè la seva pròpia existència és qüestionada.

En tots aquests casos veiem un patró on la fòbia lenta i reposada va aplanant el terreny als pànics i aquests es manifesten quan ja tenen llibertat per a desenvolupar-se. Fins i tot, ben segur que coneixeu gent que ha transformat pànics en fòbies, perquè saben que en posar-los al límit apareixerà aquell pànic i desenvolupen fòbia al mateix pànic. En els casos que són superiors a la individualitat (molt sovint totes aquelles que són socials, morals, temporals o existencials) veiem que són atiades sense cap tipus de problema pel sistema.  Aleshores, jo tinc un grapat de preguntes, cal combatre aquestes pors irracionals? Si és així, per on es comença, pels pànics o les fòbies? O és més útil atacar de soca-rel el model productiu en què vivim?

Es deixa la resposta al lector.

Això està covat?

Aquesta serà una entrada més atípica, però em venia de gust xerrar una mica i no tinc un tema elaborat a tractar. Així que serà més desorganitzat que l'habitual.

Aprofitant que avui és 12 d'octubre, és el dia perfecte per explicar el poc espanyol que sóc i que m'hi sento. Des d'un punt de vista personal, no tinc els referents culturals espanyols més bàsics: no he vist ANHQV, tampoc OT, mai he estat seguidor del Rubius, Willyrex o Vegeta777, conec realment poc el sistema de celebritats mediàtiques espanyoles i no he votat al PSOE ni a Podemos cap de les vegades que he tingut l'opció. I més d'un espavilat potser diria, "què feliç ets reconeixent-te com activament ignorant". Sense cap mena de dubte, una fal·làcia. No n'estic orgullós de no tenir aquests referents, estic orgullós de tenir-ne els meus propis.

Jo sóc català: assaltaria la Generalitat i el Parlament, puc situar mentalment gran part del panorama actual de podcasts en català, pateixo cada cop que he d'agafar un Rodalies, he tingut el carnet del Super3, participava a concursos de mems del Racó de l'Hipòlit, m'emociono quan fan mal a un antiavalot de la BRIMO, odio Βuhоs amb tota la meva ànima i no he votat a ERC o la CUP cap de les vegades que he tingut l'opció. 

Després d'aquesta llista a molts coneguts meus els agafaria un maldecap pensant: "I on són les sèries de TV3? I no beus Cacaolat? I no t'agrada la Moreneta? I quants presidents de Catalunya saps? I et saps totes les paraules en català? I no saps ballar sardanes? I quantes havaneres coneixes? I no menges pa amb tomàquet? I Catalunya? On és Catalunya?". Maleïts folcloritzants, són els hereus del franquisme cultural i no se n'han adonat... 

En el fons, tenen pànic que el que els han ensenyat que era ser català, no acabi sent més que una autoreproducció de mercat. A mi em fa català allò que comparteixo amb la resta de catalans, no allò que he de fer per mantenir la "puresa". Naturalment sé ballar sardanes, fins i tot, sé dur-ne el ritme. Al meu cotxe, sonen casets de Lax'n'Busto, els Pets o Sangtraït. Et puc cantar un gran repertori de les cançons de Núria Feliu, Peret o Pau Riba. També de Baya Baye, Aspencat i Maria Jaume. Tanmateix, això no em fa més català, sinó una persona amb més coneixement cultural.

Aleshores, si amb tot aquest bagatge cultural català i la meva desconnexió amb el projecte nacional espanyol, continuo sent espanyol a ulls d'algun despistat, deu ser que la identitat espanyola té uns requisits amb molta cintura. Potser aquest aprenentatge ens el podríem endur i treballar-lo des de segons quins espais...

La vida que no hem viscut no existeix

Està sent un setembre existencialista em penso... 

Si recullo el que deia en altres entrades, tot plegat comença a tenir sentit: setembre és el diumenge al vespre de l’any. I a més, entra dins del final del meu calendari personal. És possible que l’existencialisme no sigui una escola de pensament sinó una estació de l’any. Per això setembre se’m clava com una tarda llarga a dins dels ossos…

Mai sabràs tothom qui li ha sabut greu fer-te mal
Mai sabràs el que sent una persona per tu
Mai sabràs quantes vegades algú volia dir-te alguna cosa
Mai sabràs si algú estava defensant-te quan tu no hi eres
Mai sabràs tothom qui pensa en tu als seus temps morts
Mai sabràs si algú t'estima més del que et penses
Mai sabràs el que deien aquells missatges que s'havien escrit
Mai sabràs tothom qui ha plorat per alguna cosa que li has dit
Mai sabràs tothom qui somriu quan parlen de tu
Mai sabràs què pensa tothom en escoltar el teu nom
Mai sabràs tothom qui et troba a faltar
Mai sabràs si algú segueix parlant bé de tu encara que ja no parleu
Mai sabràs què deia aquell poema on apareixies
Mai sabràs...

Així que, millor pensa en el que sí que saps.

Bones i males persones

Aquest darrer tram de l'estiu he sentit que requeria organitzar i ordenar les meves relacions personals per dotar-les d'una major força. Això m'ha dut a qüestionar-me els meus comportaments, i els de la resta envers mi, des d'una òptica bastant racional. 

No he volgut entrar en un debat filosòfic sobre bones o males persones, més que res perquè no em veig capacitat per jutjar-ho com a tal. La persona a la qual més conec, a mi mateix, no la sabria classificar. No sé si soc bona o mala persona perquè sé que soc una persona que no es pot jutjar per un tot tan abstracte. Per tant, penso que és necessari no treballar en aquests termes amb la resta.

Aleshores, el que he fet ha estat començar amb una autoobservació sistemàtica dels meus comportaments. He observat que projecto més d'un personatge com a rector: em mostro com a intel·lectual pedant (intel·lectualitzo els debats que tindria per xarxes socials per amagar-me sota una cuirassa d'aparent sapiència, però que em mostra més dèbil que no culte), també em mostro com a fabulador surrealista (narro històries quasi-impossibles que desafien la lògica quotidiana i fan qüestionar allò que ens envolta) i finalment em mostro com a una entelèquia humorística (defenso un pseudònim que existeix només per jugar amb l'absurd i provocar somriures inesperats). Les conclusions que he tret de mi com a persona prefereixo reservar-me-les.

Evidentment, això no és suficient per a revisar-me. Considero que he de fer també una anàlisi de patrons, una cartografia del meu comportament relacional:

1. El primer patró que he decidit aturar-me a observar és si posseeixo empatia racional o si em quedo únicament en l'empatia emocional. Fins ara, moltes vegades he confós entendre amb comprendre. Quan algú em deixava accedir als seus pensaments personals, intentava empatitzar amb aquest algú des de les meves experiències personals i li feia saber així. Però si hi aplico la lupa de l’empatia racional, el relat canvia: potser aquella persona té un problema passatger, potser arrossega cansament o, simplement, no té cap interès en les meves digressions sobre el que m'ha passat a mi i necessita algú amb qui ordenar els seus pensaments. L’empatia racional no és una abraçada universal ni un "pobra de tu" paternalista. És un esforç per deduir les necessitats de l’altre sense posar-me automàticament en el paper de salvador.

Adonar-se d'aquesta pràctica, al principi, resulta feixuc. Més d’una vegada he hagut de repetir-me interiorment: "no va de tu. ho fa per ell mateix? Acompanya'l". I, sorprenentment, funciona. Redueix la meva tendència a personalitzar-ho tot i em permet observar el comportament de l’altre amb més distància. Potser menys empàtic d'entrada, però molt més emocionalment profitós per no ofegar-me en les interpretacions que em banya el meu relat personal.

2. El segon pas en el meu qüestionament ha estat distingir el judici de la descripció. Em vaig adonar que en moltes de les meves reflexions internes (i, per què enganyar-nos, també en alguns textos d’aquest blog) em dedico a qualificar, a etiquetar, a posar notes com si fos un jurat d’uns Jocs Florals, un psicòleg amb la necessitat d'emetre diagnòstic o un nen amb hiperfixació en l'ordre. 

Per posar exemples, hi ha una diferència abismal entre dir "has arribat tard" i dir "ets irresponsable amb el teu temps". El primer és un fet constatable, el segon és un judici que porta associada tota una càrrega no necessàriament certa. La mateixa separació existeix entre "m'ha fet mal aquest comentari que m'has fet" i "m'has volgut fer mal amb aquest comentari". Jutgeu per vosaltres mateixos, la perspectiva és diametralment oposada. Quan practico aquesta distinció, noto un alleujament. 

Tornant a la reflexió inicial, les persones no són bones o dolentes, educades o maleducades, simplement fan coses. Amb més encert o menys. Ningú ha vingut aquí après i, amb la voluntat de canviar, tothom pot millorar. Per tant, aquestes coses que fa la gent es poden descriure sense necessitat d’assignar-los una condemna.

He provat d’aplicar aquest mètode en situacions reals i resulta més gratificant del que pot semblar en la teoria. Hi ha qui pot creure que és una càrrega indigesta, però un cop interioritzat és un procediment natural. Quan algú em respon amb una frase seca, en lloc de pensar "és antipàtic" o "m'odia", ja em surt instantàniament "ha respost amb una frase curta" o "per ara no dirà més". Aquest petit canvi lingüístic obre la porta a moltes interpretacions possibles: potser estava cansat, potser només sap aquestes paraules, potser tenia mal de cap, o potser només era una persona d’economia verbal (com el Kevin Malone de The Office).

3. Amb l’empatia racional i la distinció entre judici i descripció ja podia aventurar-me en el tercer pas de classificar les meves relacions. 

Confesso que sempre m’ha fascinat l’art de catalogar, fins al punt en el qual de petit van pensar que tenia un TOC de simetria i de recompte. Hi ha qui col·lecciona segells, qui ordena llibres per colors, qui fa inventaris de vins. Jo, ordenava (i feia ordenar) totes les joguines a la classe d'infantil de la mateixa manera en què estava en un inici i reclamava fer recompte de totes les peces dels LEGO o els puzzles. Fidel al meu estil, he decidit inventariar vincles relacionals.

He establert quatre categories bàsiques que m’ajuden a veure amb més claredat la xarxa tròfica que m’envolta:

1. Relacions positives i recíproques

Són relacions amb persones amb qui la comunicació flueix com les notes en un jazz suau d'ambient i permet que tot resulti lligat, sense forçar res i que cada músic aporta els ritmes que més li venen de gust sense la necessitat que algú sempre porti el lideratge. Amb ells puc explicar el que consideri sense por ni vergonya i molt sovint sense filtres. La reciprocitat es nota perquè, quan m’aixeco de la cadira, tinc la sensació d’haver rebut tant com he donat. Aquestes relacions són poques, i potser per això les valoro com a positives.

2. Relacions preestablertes però conflictives

En aquestes hi cal treball personal constant i, tot i així, mai no pots assegurar que donin una comunicació profitosa. Parlo de companys de feina, de classe, de militància o simplement familiars o veïns amb qui comparteixo parets més que afinitats. Són relacions inevitables, però conflictives perquè la comunicació no és fluida per naturalesa, perquè no tothom té la mateixa visió del món. Poden ser esgotadores, però també m’ensenyen a saber conviure d'una forma madura amb el gruix més gran de la població mundial que desconec, que probablement es trobarien en aquest àmbit si ens trobéssim en un mateix entorn.

3. Relacions tòxiques

Aquí hi ha persones que et xuclen l’energia, que venen d'unes relacions que han estat preestablertes o buscades, però que actualment la comunicació és contraproduent i percepció mútua és negativa. Reconèixer-les com a tòxiques ha estat difícil, perquè una part de mi volia continuar trobant excuses racionals. Però arriba un punt en què el millor exercici de cura és trobar-ne un nom perquè si no no es poden tractar de la forma corresponent. Aquí tindríem una nova separació d'aquest model relacional depenent del context, enviar-los a passeig o tractar de fer una intervenció que millori la comunicació mútua.

4. Relacions unilaterals

Aquestes són les més tristes des d'una òptica individualista, però són les que acaben constituint-nos com a una societat. Hi ha persones a qui jo dedico temps, paraules i atenció i de les quals rebo exactament el just esperat. També a l'inrevés. I no necessàriament són negatives, de vegades són relacions que mantenim per necessitat i d'altres per obligació. Sense anar més lluny, la conversa que tenim amb l'administratiu de l'entrada de les urgències d'un hospital són aquest cas. Converses destinades a obtenir una cosa amb algú que no tornarem a creuar-nos probablement. 

Aquest exercici de classificació no pretén reduir les persones a caixes rígides, sinó oferir-me un mapa provisional per no caminar a cegues ara que estic reconfigurant el meu cercle. Sé que hi haurà relacions que saltaran de categoria, que passaran de conflictives a positives, o de recíproques a unilaterals. Tanmateix, classificar, ajuda a poder millorar aquelles relacions que considero que els vull donar una oportunitat més clara.

Al cap i a la fi, aquest qüestionament personal no té res més que la pretensió d'intentar posar fil a l'agulla en obtenir una versió millorada de mi mateix. I així, entre l’humor, la pedanteria i el surrealisme, aprenc a ser rector d’aquesta universitat etèria que és la meva pròpia vida.

Complementarització

 hola, escric aquest missatge per demanar que feu servir aquesta entrada com si fos la meva tl de twitter

 només heu de respondre un comentari quan us vingui de gust i si voleu podeu respondre a algun comentari que hagi deixat algú altre. si em ve de gust jo també respondré. gràcies

Xarxa d'associacions mentals o relacions sinestèsiques?

Des que la gent és conscient de l'entorn que l'envolta, estableix vincles d'allò que veu. Hi ha conceptes que tendeixen a agrupar-se mentalment per diversos motius: patrons de repetició, semblança de significat, proximitat en el temps o l’espai, les experiències compartides, o les associacions culturals i emocionals que els vinculen. També es pot donar que hi hagi hagut un treball per part d'algú per aconseguir que relacionem diverses coses, ja sigui en campanyes publicitàries, en estratègies de màrqueting o en processos educatius, amb l’objectiu de condicionar percepcions, generar records i establir connexions que facilitin la comprensió, la persuasió o la fidelització. 

De vegades es malinterpreta aquestes associacions amb una suposada sinestèsia col·lectiva. Això no existeix com a tal, ja que la sinestèsia cognitiva es tracta d'una condició que més enllà de relacionar conceptes mentalment, és la interferència de sentits en un determinat procés d'extracció d'informació que sempre es dona de la mateixa manera. El que sovint es descriu com a “sinestèsia col·lectiva” és més aviat un efecte de biaix cognitiu, com l'aplicació de la il·lusió de freqüència (efecte Baader-Meinhof), a gran escala. 

En la nostra generació, qui més ha col·laborat en aquesta barreja són les xarxes socials. Són innumerables els exemples que podríem posar de relacions que s'han establert (o accentuat) a causa de la difusió a TikTok, Instagram o Facebook de dos conceptes que ara són estretament units.  

Per veure-ho en acció, podem observar dos exemples de com es poden relacionar conceptes de manera aparentment arbitrària. Primer, us deixo un llistat d'exemples del que es malanomena sinestèsia, per tant, presento el meu mapa mental d'idees abstractes:

7*7=49, octubre, marró, la tardor, 7 de la tarda, dijous

3*7=21, març, verd fosc, primavera, 3 de la tarda

8*8=64, agost, vermell, fusta, cafè, diumenge

6*6=36, gener, plata, blau cel, 12 del migdia, dilluns

5*5=25, desembre, blau fosc, galetes maria, divendres

4*4=16, abril, verd clar, 10 del matí, dimecres

Segon, els colors de les assignatures que es cursen a l'educació secundària obligatòria. Us deixo el llistat del que jo considero que és correcte:

català, vermell

castellà, taronja

anglès, groc

matemàtiques, blau

ciències naturals, verd

història, lila

Aquestes connexions no segueixen un patró sinestèsic, sinó que reflecteixen com la ment humana agrupa conceptes a partir de diverses associacions. Tanmateix, probablement estigui al pic de la ignorància de l’efecte Dunning-Kruger quan parlo d’aquest tema com si realment no sabés només el que està escrit aquí. Si us veieu en cor de participar, m’agradaria saber: quines són les vostres associacions de conceptes?

Toponímia en xoc 3

Un dels éssers més estimats per aquest departament es tracta de la toponímia. Sobretot quan aquesta entra en conflicte perquè és una disciplina viva i íntimament lligada a l'etimologia i l'onomàstica. Ningú pot assegurar l'existència del nom definitiu, així que anem a estudiar batalles lliurades en el nomenament de trossos de territori.

Dels articles inicials de municipis

Un dels fronts més delicats és el dels articles. Sí, l’article. Aquest el, la, les o els que alguns consideren essencials. Dir el Vendrell sense “el” pot semblar un insult greu (com si haguessis renunciat a reconèixer l'identitat única d'un grapat de carrers amb cases mal posades), i el mateix passa amb l'Arboç, la Granada, el Montmell, la Bisbal, les Cabanyes, el Bruc, la Torre de Claramunt, els Hostalets de Pierola o la Pobla de Claramunt. 

En cadascun d’aquests casos hi ha qui defensa que l’article és part inseparable de la identitat i s'emprenya cada cop que escolta a un foraster pronunciar el nom del seu poble sense l'article. A més, hi ha qui s'entesta en escriure-ho incorrectament amb una majúscula inicial a mitja frase tot i que totes les plataformes de correció lingüística ho desaconsellin. Però ves i digues-li això a un bisbalenc: és com si li prenguessis una vocal de l’ànima. De fet, hi ha municipis on el nom sense article sona directament a provocació (i no faltaria qui ho prengués com un greuge institucional).

Sant Pere de Riudebitlles

Un altre cas que m'ha agradat molt és l'evolució dels noms dels pobles, perquè mostra que tot això ve de lluny. Regirant documentació de Sant Pere de Riudebitlles he pogut trobar una mina inesgotable de variacions que deixen claríssim que la llengua està en constant evolució. Allà, segons el període històric, s’hi poden trobar Sant Pere de Riudebitlles, Riudebitlles a seques durant la segona república espanyola, Sant Pere de Riudebirles cap a l'edat moderna, Sant Pere de Riudevitlles de forma bastant transversal, o fins i tot, rivus de Birlas i rivus de Berilas durant l'edat medieval. 

Segons l'època n'hi havia alguna que predominava més, adaptant-se al que es considerava correcte en aquell moment. Tanmateix, a l'edat mitjana no era així, he arribat a veure 5 variacions diferents del nom (rivus de: Birlas, Berilas, Birilas, Berlas, Biras). Tindria sentit si anés evolucionant durant el temps, però és com si cada cop que es posaven davant del paper fessin una nova versió del nom, lliure com un pintor amb el pinzell. M'agrada pensar que als escrivans de l'època els posseïa el funcionari franquista que tenien dins i feien de cada grafia un experiment, una hipòtesi, una manera d’escoltar el nom i tornar-lo al paper segons sonava aquell dia. I d’això, a la nostra universitat en diem vitalitat perquè ens dona teca per parlar.

A més, veiem que a partir de l'edat moderna, el sant passa a formar part del nom del municipi perquè la toponímia no és només ciència (ni tan sols una ciència exacta), sinó també propaganda i sentiment. És per això que a la segona república espanyola es van eliminar els sants de molts dels municipis i el poble es va passar a dir Riudebitlles. Des d’aquest espai ens declarem obertament contraris a la hagiotoponímia i favorables a aquells canvis toponímics que es van dur a terme durant la segona república, quan uns quants municipis van decidir deixar enrere el cel i tornar al terra. Aquells anys van ser un intent valent de repensar com ens diem i, per tant, com ens pensem. Una mena de desbaptisme geogràfic que sempre he admirat i el franquisme es va encarregar de col·locar de nou.

Sant Frener de Tronolls

I per acabar, perquè aquesta toponímica necessita un punt d’humor, ens arriba la notícia (més aviat l’epifania) d’un lector que afirma viure a Sant Frener de Tronolls i vol que formi part de l'Arxiu General de Toponímies Incongruents. No consta en cap registre, ni al mapa ni al cadastre, però com que aquí permetem els municipis inventats, el declarem oficialment benvingut. Potser Sant Frener de Tronolls no existeix, però és un nom tan suggeridor que mereix existir. I al cap i a la fi, qui sóc jo per a negar l'existència d'un lloc que es fa dir Sant Frener de Tronolls. Si un nom ens fa somriure, emociona o desperta una mica de curiositat, ja ha guanyat dret propi a figurar al mapa si tens la possibilitat de batejar una zona amb aquell nom.