Si recullo el que deia en altres entrades, tot plegat comença a tenir sentit: setembre és el diumenge al vespre de l’any. I a més, entra dins del final del meu calendari personal. És possible que l’existencialisme no sigui una escola de pensament sinó una estació de l’any. Per això setembre se’m clava com una tarda llarga a dins dels ossos…
Mai sabràs tothom qui li ha sabut greu fer-te mal
Mai sabràs el que sent una persona per tu
Mai sabràs quantes vegades algú volia dir-te alguna cosa
Mai sabràs si algú estava defensant-te quan tu no hi eres
Mai sabràs tothom qui pensa en tu als seus temps morts
Mai sabràs si algú t'estima més del que et penses
Mai sabràs el que deien aquells missatges que s'havien escrit
Mai sabràs tothom qui ha plorat per alguna cosa que li has dit
Mai sabràs tothom qui somriu quan parlen de tu
Mai sabràs què pensa tothom en escoltar el teu nom
Mai sabràs tothom qui et troba a faltar
Mai sabràs si algú segueix parlant bé de tu encara que ja no parleu
Mai sabràs què deia aquell poema on apareixies
Mai sabràs...
Així que, millor pensa en el que sí que saps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada