Aquest darrer tram de l'estiu he sentit que requeria organitzar i ordenar les meves relacions personals per dotar-les d'una major força. Això m'ha dut a qüestionar-me els meus comportaments, i els de la resta envers mi, des d'una òptica bastant racional.
No he volgut entrar en un debat filosòfic sobre bones o males persones, més que res perquè no em veig capacitat per jutjar-ho com a tal. La persona a la qual més conec, a mi mateix, no la sabria classificar. No sé si soc bona o mala persona perquè sé que soc una persona que no es pot jutjar per un tot tan abstracte. Per tant, penso que és necessari no treballar en aquests termes amb la resta.
Aleshores, el que he fet ha estat començar amb una autoobservació sistemàtica dels meus comportaments. He observat que projecto més d'un personatge com a rector: em mostro com a intel·lectual pedant (intel·lectualitzo els debats que tindria per xarxes socials per amagar-me sota una cuirassa d'aparent sapiència, però que em mostra més dèbil que no culte), també em mostro com a fabulador surrealista (narro històries quasi-impossibles que desafien la lògica quotidiana i fan qüestionar allò que ens envolta) i finalment em mostro com a una entelèquia humorística (defenso un pseudònim que existeix només per jugar amb l'absurd i provocar somriures inesperats). Les conclusions que he tret de mi com a persona prefereixo reservar-me-les.
Evidentment, això no és suficient per a revisar-me. Considero que he de fer també una anàlisi de patrons, una cartografia del meu comportament relacional:
1. El primer patró que he decidit aturar-me a observar és si posseeixo empatia racional o si em quedo únicament en l'empatia emocional. Fins ara, moltes vegades he confós entendre amb comprendre. Quan algú em deixava accedir als seus pensaments personals, intentava empatitzar amb aquest algú des de les meves experiències personals i li feia saber així. Però si hi aplico la lupa de l’empatia racional, el relat canvia: potser aquella persona té un problema passatger, potser arrossega cansament o, simplement, no té cap interès en les meves digressions sobre el que m'ha passat a mi i necessita algú amb qui ordenar els seus pensaments. L’empatia racional no és una abraçada universal ni un "pobra de tu" paternalista. És un esforç per deduir les necessitats de l’altre sense posar-me automàticament en el paper de salvador.
Adonar-se d'aquesta pràctica, al principi, resulta feixuc. Més d’una vegada he hagut de repetir-me interiorment: "no va de tu. ho fa per ell mateix? Acompanya'l". I, sorprenentment, funciona. Redueix la meva tendència a personalitzar-ho tot i em permet observar el comportament de l’altre amb més distància. Potser menys empàtic d'entrada, però molt més emocionalment profitós per no ofegar-me en les interpretacions que em banya el meu relat personal.
2. El segon pas en el meu qüestionament ha estat distingir el judici de la descripció. Em vaig adonar que en moltes de les meves reflexions internes (i, per què enganyar-nos, també en alguns textos d’aquest blog) em dedico a qualificar, a etiquetar, a posar notes com si fos un jurat d’uns Jocs Florals, un psicòleg amb la necessitat d'emetre diagnòstic o un nen amb hiperfixació en l'ordre.
Per posar exemples, hi ha una diferència abismal entre dir "has arribat tard" i dir "ets irresponsable amb el teu temps". El primer és un fet constatable, el segon és un judici que porta associada tota una càrrega no necessàriament certa. La mateixa separació existeix entre "m'ha fet mal aquest comentari que m'has fet" i "m'has volgut fer mal amb aquest comentari". Jutgeu per vosaltres mateixos, la perspectiva és diametralment oposada. Quan practico aquesta distinció, noto un alleujament.
Tornant a la reflexió inicial, les persones no són bones o dolentes, educades o maleducades, simplement fan coses. Amb més encert o menys. Ningú ha vingut aquí après i, amb la voluntat de canviar, tothom pot millorar. Per tant, aquestes coses que fa la gent es poden descriure sense necessitat d’assignar-los una condemna.
He provat d’aplicar aquest mètode en situacions reals i resulta més gratificant del que pot semblar en la teoria. Hi ha qui pot creure que és una càrrega indigesta, però un cop interioritzat és un procediment natural. Quan algú em respon amb una frase seca, en lloc de pensar "és antipàtic" o "m'odia", ja em surt instantàniament "ha respost amb una frase curta" o "per ara no dirà més". Aquest petit canvi lingüístic obre la porta a moltes interpretacions possibles: potser estava cansat, potser només sap aquestes paraules, potser tenia mal de cap, o potser només era una persona d’economia verbal (com el Kevin Malone de The Office).
3. Amb l’empatia racional i la distinció entre judici i descripció ja podia aventurar-me en el tercer pas de classificar les meves relacions.
Confesso que sempre m’ha fascinat l’art de catalogar, fins al punt en el qual de petit van pensar que tenia un TOC de simetria i de recompte. Hi ha qui col·lecciona segells, qui ordena llibres per colors, qui fa inventaris de vins. Jo, ordenava (i feia ordenar) totes les joguines a la classe d'infantil de la mateixa manera en què estava en un inici i reclamava fer recompte de totes les peces dels LEGO o els puzzles. Fidel al meu estil, he decidit inventariar vincles relacionals.
He establert quatre categories bàsiques que m’ajuden a veure amb més claredat la xarxa tròfica que m’envolta:
1. Relacions positives i recíproques
Són relacions amb persones amb qui la comunicació flueix com les notes en un jazz suau d'ambient i permet que tot resulti lligat, sense forçar res i que cada músic aporta els ritmes que més li venen de gust sense la necessitat que algú sempre porti el lideratge. Amb ells puc explicar el que consideri sense por ni vergonya i molt sovint sense filtres. La reciprocitat es nota perquè, quan m’aixeco de la cadira, tinc la sensació d’haver rebut tant com he donat. Aquestes relacions són poques, i potser per això les valoro com a positives.
2. Relacions preestablertes però conflictives
En aquestes hi cal treball personal constant i, tot i així, mai no pots assegurar que donin una comunicació profitosa. Parlo de companys de feina, de classe, de militància o simplement familiars o veïns amb qui comparteixo parets més que afinitats. Són relacions inevitables, però conflictives perquè la comunicació no és fluida per naturalesa, perquè no tothom té la mateixa visió del món. Poden ser esgotadores, però també m’ensenyen a saber conviure d'una forma madura amb el gruix més gran de la població mundial que desconec, que probablement es trobarien en aquest àmbit si ens trobéssim en un mateix entorn.
3. Relacions tòxiques
Aquí hi ha persones que et xuclen l’energia, que venen d'unes relacions que han estat preestablertes o buscades, però que actualment la comunicació és contraproduent i percepció mútua és negativa. Reconèixer-les com a tòxiques ha estat difícil, perquè una part de mi volia continuar trobant excuses racionals. Però arriba un punt en què el millor exercici de cura és trobar-ne un nom perquè si no no es poden tractar de la forma corresponent. Aquí tindríem una nova separació d'aquest model relacional depenent del context, enviar-los a passeig o tractar de fer una intervenció que millori la comunicació mútua.
4. Relacions unilaterals
Aquestes són les més tristes des d'una òptica individualista, però són les que acaben constituint-nos com a una societat. Hi ha persones a qui jo dedico temps, paraules i atenció i de les quals rebo exactament el just esperat. També a l'inrevés. I no necessàriament són negatives, de vegades són relacions que mantenim per necessitat i d'altres per obligació. Sense anar més lluny, la conversa que tenim amb l'administratiu de l'entrada de les urgències d'un hospital són aquest cas. Converses destinades a obtenir una cosa amb algú que no tornarem a creuar-nos probablement.
Aquest exercici de classificació no pretén reduir les persones a caixes rígides, sinó oferir-me un mapa provisional per no caminar a cegues ara que estic reconfigurant el meu cercle. Sé que hi haurà relacions que saltaran de categoria, que passaran de conflictives a positives, o de recíproques a unilaterals. Tanmateix, classificar, ajuda a poder millorar aquelles relacions que considero que els vull donar una oportunitat més clara.
Al cap i a la fi, aquest qüestionament personal no té res més que la pretensió d'intentar posar fil a l'agulla en obtenir una versió millorada de mi mateix. I així, entre l’humor, la pedanteria i el surrealisme, aprenc a ser rector d’aquesta universitat etèria que és la meva pròpia vida.