Xarxa d'associacions mentals o relacions sinestèsiques?

Des que la gent és conscient de l'entorn que l'envolta, estableix vincles d'allò que veu. Hi ha conceptes que tendeixen a agrupar-se mentalment per diversos motius: patrons de repetició, semblança de significat, proximitat en el temps o l’espai, les experiències compartides, o les associacions culturals i emocionals que els vinculen. També es pot donar que hi hagi hagut un treball per part d'algú per aconseguir que relacionem diverses coses, ja sigui en campanyes publicitàries, en estratègies de màrqueting o en processos educatius, amb l’objectiu de condicionar percepcions, generar records i establir connexions que facilitin la comprensió, la persuasió o la fidelització. 

De vegades es malinterpreta aquestes associacions amb una suposada sinestèsia col·lectiva. Això no existeix com a tal, ja que la sinestèsia cognitiva es tracta d'una condició que més enllà de relacionar conceptes mentalment, és la interferència de sentits en un determinat procés d'extracció d'informació que sempre es dona de la mateixa manera. El que sovint es descriu com a “sinestèsia col·lectiva” és més aviat un efecte de biaix cognitiu, com l'aplicació de la il·lusió de freqüència (efecte Baader-Meinhof), a gran escala. 

En la nostra generació, qui més ha col·laborat en aquesta barreja són les xarxes socials. Són innumerables els exemples que podríem posar de relacions que s'han establert (o accentuat) a causa de la difusió a TikTok, Instagram o Facebook de dos conceptes que ara són estretament units.  

Per veure-ho en acció, podem observar dos exemples de com es poden relacionar conceptes de manera aparentment arbitrària. Primer, us deixo un llistat d'exemples del que es malanomena sinestèsia, per tant, presento el meu mapa mental d'idees abstractes:

7*7=49, octubre, marró, la tardor, 7 de la tarda, dijous

3*7=21, març, verd fosc, primavera, 3 de la tarda

8*8=64, agost, vermell, fusta, cafè, diumenge

6*6=36, gener, plata, blau cel, 12 del migdia, dilluns

5*5=25, desembre, blau fosc, galetes maria, divendres

4*4=16, abril, verd clar, 10 del matí, dimecres

Segon, els colors de les assignatures que es cursen a l'educació secundària obligatòria. Us deixo el llistat del que jo considero que és correcte:

català, vermell

castellà, taronja

anglès, groc

matemàtiques, blau

ciències naturals, verd

història, lila

Aquestes connexions no segueixen un patró sinestèsic, sinó que reflecteixen com la ment humana agrupa conceptes a partir de diverses associacions. Tanmateix, probablement estigui al pic de la ignorància de l’efecte Dunning-Kruger quan parlo d’aquest tema com si realment no sabés només el que està escrit aquí. Si us veieu en cor de participar, m’agradaria saber: quines són les vostres associacions de conceptes?

Toponímia en xoc 3

Un dels éssers més estimats per aquest departament es tracta de la toponímia. Sobretot quan aquesta entra en conflicte perquè és una disciplina viva i íntimament lligada a l'etimologia i l'onomàstica. Ningú pot assegurar l'existència del nom definitiu, així que anem a estudiar batalles lliurades en el nomenament de trossos de territori.

Dels articles inicials de municipis

Un dels fronts més delicats és el dels articles. Sí, l’article. Aquest el, la, les o els que alguns consideren essencials. Dir el Vendrell sense “el” pot semblar un insult greu (com si haguessis renunciat a reconèixer l'identitat única d'un grapat de carrers amb cases mal posades), i el mateix passa amb l'Arboç, la Granada, el Montmell, la Bisbal, les Cabanyes, el Bruc, la Torre de Claramunt, els Hostalets de Pierola o la Pobla de Claramunt. 

En cadascun d’aquests casos hi ha qui defensa que l’article és part inseparable de la identitat i s'emprenya cada cop que escolta a un foraster pronunciar el nom del seu poble sense l'article. A més, hi ha qui s'entesta en escriure-ho incorrectament amb una majúscula inicial a mitja frase tot i que totes les plataformes de correció lingüística ho desaconsellin. Però ves i digues-li això a un bisbalenc: és com si li prenguessis una vocal de l’ànima. De fet, hi ha municipis on el nom sense article sona directament a provocació (i no faltaria qui ho prengués com un greuge institucional).

Sant Pere de Riudebitlles

Un altre cas que m'ha agradat molt és l'evolució dels noms dels pobles, perquè mostra que tot això ve de lluny. Regirant documentació de Sant Pere de Riudebitlles he pogut trobar una mina inesgotable de variacions que deixen claríssim que la llengua està en constant evolució. Allà, segons el període històric, s’hi poden trobar Sant Pere de Riudebitlles, Riudebitlles a seques durant la segona república espanyola, Sant Pere de Riudebirles cap a l'edat moderna, Sant Pere de Riudevitlles de forma bastant transversal, o fins i tot, rivus de Birlas i rivus de Berilas durant l'edat medieval. 

Segons l'època n'hi havia alguna que predominava més, adaptant-se al que es considerava correcte en aquell moment. Tanmateix, a l'edat mitjana no era així, he arribat a veure 5 variacions diferents del nom (rivus de: Birlas, Berilas, Birilas, Berlas, Biras). Tindria sentit si anés evolucionant durant el temps, però és com si cada cop que es posaven davant del paper fessin una nova versió del nom, lliure com un pintor amb el pinzell. M'agrada pensar que als escrivans de l'època els posseïa el funcionari franquista que tenien dins i feien de cada grafia un experiment, una hipòtesi, una manera d’escoltar el nom i tornar-lo al paper segons sonava aquell dia. I d’això, a la nostra universitat en diem vitalitat perquè ens dona teca per parlar.

A més, veiem que a partir de l'edat moderna, el sant passa a formar part del nom del municipi perquè la toponímia no és només ciència (ni tan sols una ciència exacta), sinó també propaganda i sentiment. És per això que a la segona república espanyola es van eliminar els sants de molts dels municipis i el poble es va passar a dir Riudebitlles. Des d’aquest espai ens declarem obertament contraris a la hagiotoponímia i favorables a aquells canvis toponímics que es van dur a terme durant la segona república, quan uns quants municipis van decidir deixar enrere el cel i tornar al terra. Aquells anys van ser un intent valent de repensar com ens diem i, per tant, com ens pensem. Una mena de desbaptisme geogràfic que sempre he admirat i el franquisme es va encarregar de col·locar de nou.

Sant Frener de Tronolls

I per acabar, perquè aquesta toponímica necessita un punt d’humor, ens arriba la notícia (més aviat l’epifania) d’un lector que afirma viure a Sant Frener de Tronolls i vol que formi part de l'Arxiu General de Toponímies Incongruents. No consta en cap registre, ni al mapa ni al cadastre, però com que aquí permetem els municipis inventats, el declarem oficialment benvingut. Potser Sant Frener de Tronolls no existeix, però és un nom tan suggeridor que mereix existir. I al cap i a la fi, qui sóc jo per a negar l'existència d'un lloc que es fa dir Sant Frener de Tronolls. Si un nom ens fa somriure, emociona o desperta una mica de curiositat, ja ha guanyat dret propi a figurar al mapa si tens la possibilitat de batejar una zona amb aquell nom.