Un dels éssers més estimats per aquest departament es tracta de la toponímia. Sobretot quan aquesta entra en conflicte perquè és una disciplina viva i íntimament lligada a l'etimologia i l'onomàstica. Ningú pot assegurar l'existència del nom definitiu, així que anem a estudiar batalles lliurades en el nomenament de trossos de territori.
En aquesta segona entrada estudiarem aquells casos que m'he trobat més maldecaps per part de forasters, ja sigui perquè són més incomprensibles i retorçats o perquè la visió d'aquests és més aviat limitada. Com podreu veure dos dels casos són pobles amb estació de tren (perquè tristament em relaciono amb pixapins que no coneixen el territori més enllà del traçat de la xarxa ferroviària de Rodalies) i el tercer és un fet que m'interessa a mi particularment.
Sant Vicenç de Calders (estació del barri de Coma-Ruga)
La primera de totes ha de ser sant Vicenç de Calders. El cacau mental que porta la majoria de la gent és digne d'estudi. Entre la gent que es pensa que és un municipi, els que es queixen que el nucli de sant Vicenç és dalt d'una muntanya a 3,5 quilòmetres i l'estació s'hauria de dir Coma-Ruga i els més espavilats que saben que tot plegat forma part del Vendrell, tenim un bon sarau.
Continuant amb el que dic, no molta gent sap que sant Vicenç de Calders és un poble que va ser absorbit el 1946 pel Vendrell, però que té habitants avui en dia que encara celebren la seva pròpia festa major. Fins i tot, tenen un grup de veïns que lluiten per la recuperació del municipi. Us n'adjunto com a prova un cartell que hi ha a l'estació de busos de la plaça més concorreguda de Coma-Ruga (el barri marítim de sant Vicenç de Calders):
A més, si posem una mica d'atenció sobre les queixes sobre el nom de l'estació, veurem que no tenen sentit. L'estació de sant Vicenç de Calders no hauria de portar el nom d'un barri marítim, per més que s'hagi popularitzat l'estiueig de baixa qualitat i el nom sigui nacionalment reconegut. Aprofito que parlem d'aquesta estació per a explicar que durant la guerra civil va ser un enclavament estratègic que va arribar a ser bombardejada 121 cops on van matar a 77 persones. Tot i això, mai va deixar d'estar en funcionament perquè els treballadors de reparacions de vies i ferrocarrils van construir-hi un refugi al costat. Aquest era l'aspecte de l'estació després d'un dels bombardejos més mortífers:
Per tant, cada cop que algú baixi a sant Vicenç de Calders, hauria de recordar tota la història que guarda aquesta estació (i el poble que li dona nom) abans de posar-se a cavil·lar sobre el seu nom.
Gèlida o Gelida
Aquest és un cas que sempre em diverteix perquè barreja la ignorància general amb un excés de lògica aparent. La majoria de gent que baixa a l’estació de Gelida (o hi passa) es pensa que, pel fet de ser un poble català, ha de ser com alguna paraula que els ressoni i, per tant, la pronuncien amb la "e" oberta: Gèlida.
No falla, cada vegada que algun foraster veu el nom del poble, s'ho pregunta. I jo, ho sento i em venen al cap les imatges de pel·lícules sobre Sibèria i els gulags. Si t'hi fixes en les fotos del funicular que té aquest poble, és ben bé que té l'estètica de la deixadesa dels països postsoviètics:
Tot i això, no tot és deixadesa, també tenen una sorprenent victòria degut a la inclinació que té absolutament tot el poble. En estar al vessant de la serralada del massís de l'Ordal, la diferència d'alçada entre el punt més baix (l'estació) i el més alt (el castell) són de 200 metres. Això repercuteix a la geografia del poble, on l'ajuntament va decidir gastar-se 70.000 pempins en unes escales mecàniques:
La veritat, però, és que l’única forma correcta és Gelida, amb accent a la "i", i que designa un municipi amb un nom que res té a veure amb glaç ni fred, tot i que depenent de l'època de l'any en què hi vagis potser et congeles en aquella estació amagada a l'ombra.
Torrelavit (Torressola i Lavit)
Aquí el conflicte és doble i, per tant, doblement entretingut. El municipi actual de Torrelavit és fruit d’una fusió del 1966 entre dues entitats separades: Terrassola i Lavit. Si ho mires des de fora, sembla una unió senzilla: agafes un tros de cada nom i ho barreges. Però a la pràctica va generar recels i encara avui n’hi ha que no acaben de pair-ho. Ni tan sols els acadèmics estan del tot còmodes...
Hi ha qui diu que Torrelavit sona a invent de despatx, a marca de cava mal trobada, i que caldria haver mantingut els dos noms històrics. El que és indiscutible és que, a peu de carrer, encara se sent parlar de la gent de Lavit i de la gent de Terrassola com si fossin pobles diferents. A més, l'acrònim creat és erroni ja d'entrada perquè hauria de ser "Terralavit". Dir-li Torrelavit porta a l'equívoc que Terrassola té una torre o alguna cosa similar, però no és així, ja que fa anys que no n'hi ha cap de castell.
El cas de Torrelavit exemplifica molt bé perquè la toponímia és tan divertida. Darrere d’un nom aparentment innocent, s’hi amaguen segles de vida comunitària, de vincles familiars i de rivalitats veïnals. Quan algú diu que “els noms són el de menys”, recomanaria que fes una visita a qualsevol poble que hagi patit els deliris febrils d'un cacic fent servir el nomenclàtor al seu gust.
La Universitat del Penedès proposa la creació d’un Arxiu General de Toponímies Incongruents, amb accés lliure i dret a rèplica. Podeu enviar-nos el vostre nom preferit, mal traduït, ridícul o amb una pronúncia inexplicablement poètica. També acceptem falsificacions.
.png)
